Catalunya declara l’emergència per sequera en més de 200 municipis

A la fi del mes de gener, la comunitat meteorològica va començar a preocupar-se per la situació de Catalunya. La reserva mitjana de les conques i els embassaments interns en aquesta comunitat autònoma havia caigut per sota del 16%.

Una xifra que no només marca un mínim històric, sinó que activa la declaració de l’estat d’emergència a Catalunya. Segons el Pla de Sequera autonòmic, s’ha de decretar l’emergència per sequera en Fase I quan la reserva dels embassaments disminueix fins al 16%.

Precisament per això, el dijous 1 de febrer el Govern de Catalunya va declarar l’emergència per sequera en 239 municipis de 16 comarques, amb dures restriccions. Els ciutadans que viuen en els municipis en els quals s’ha declarat l’emergència no poden superar els 200 litres de consum d’aigua al dia. Es tracta d’una mesura orientada a limitar als grans consumidors domèstics que acostumen a traspassar aquesta xifra.

Aquesta notícia no només activa la preocupació per les visibles i creixents conseqüències del canvi climàtic al Mediterrani, sinó que marca importants incògnites sobre el futur proveïment d’aigua en aquesta regió.

Al llarg d’aquestes dues últimes setmanes, els municipis afectats han convocat reunions extraordinàries per a definir els mecanismes que els permetran acatar la situació d’emergència per sequera. Regidors, membres de l’oposició, experts en clima i representants polítics locals han estat definint com es durà a terme el control i el seguiment de les restriccions.

Una d’aquestes localitats ha estat Cerdanyola del Vallès. Durant la seva tercera reunió del comitè de sequera, celebrada el passat 6 de febrer, una representant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va recordar que les conques internes estan al 15% de la seva capacitat, una xifra que marca un nou mínim històric. Des d’aquesta administració pública encarregada de gestionar els assumptes d’aquest territori, van informar que els embassaments del Ter-Llobregat es troben amb una capacitat propera als 100 hectòmetres cúbics.

L’AMB va assegurar que, actualment, més del 50% del subministrament hídric de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no prové dels rius i embassaments, sinó que es tracta d’aigua dessalada o regenerada a través d’instal·lacions. En el passat, el 97% de l’aigua potable que arribava a aquest territori provenia dels rius.

El dia abans de la declaració d’emergència, el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, també va assenyalar que la comunitat autònoma no s’havia enfrontat “mai a una sequera tan llarga des que existeixen mesuraments de pluja”. Segons el mitjà de comunicació Newtral, Aragonès va defensar el “treball” i la “inversió” duta a terme pels ciutadans i administracions per a mitigar els efectes i retardar fins a quinze mesos l’entrada en emergència.

Les empreses que gestionen el subministrament hídric de la zona, AGBAR i CASSA – Aigües de Sabadell, preparen la xarxa per reduir la pressió en horari nocturn. No obstant això, en cas d’arribar a la fase 2 de l’emergència per sequera, la reducció de la pressió tindria lloc en horari diürn i, en cas d’arribar a la fase 3, la pressió es reduiria als mínims.

Quines són les principals restriccions de la Fase I d’Emergència per sequera?

A més de la limitació de consum de 200 litres per habitant al dia, el Govern de Catalunya ha activat una sèrie de restriccions que ajudaran aquesta comunitat autònoma a estalviar aigua a través d’un consum més ZEO i sostenible.

Malgrat que cada administració local pot establir les seves pròpies limitacions/prohibicions en relació amb l’ús de l’aigua en instal·lacions esportives, públiques/privades i en espais lúdics, existeixen algunes restriccions que són comunes per als municipis afectats per aquesta situació.

En aquest sentit, la declaració d’emergència per sequera obliga a reduir un 80% el consum d’aigua en explotacions agrícoles i un 50% en granges i instal·lacions ramaderes. A més, també s’insta a reduir un 25% el consum d’aigua industrial a les fàbriques i centres de producció. En aquests tres casos, les restriccions poden ser més flexibles si l’usuari és capaç d’acreditar un estalvi equivalent a aquests percentatges en els últims anys.

En paral·lel, queda prohibit l’ús d‘aigua per al reg de jardins i zones verdes -siguin públiques o privades-, i s’aplica el reg de supervivència en els arbres mitjançant aigua freàtica, és a dir, aigües subterrànies, o aigua regenerada.

A més, es prohibeix omplir totalment o parcialment fonts ornamentals i llacs artificials, excepte si faciliten la vida de fauna autòctona o d’espècies en perill d’extinció, i l’emplenament de piscines (públiques i privades), excepte en les entitats esportives i instal·lacions sanitàries o terapèutiques.

Com és comprensible, també queden prohibides les pistes de gel, festes d’escuma, jocs d’aigua o dutxes a la platja subministrades amb aigua potable. Les persones que vulguin rentar els seus vehicles hauran de fer-ho en establiments que disposin de sistemes de recirculació de l’aigua.

Quines són les solucions per garantir el subministrament hídric a les ciutats?

La situació de Catalunya i l’impacte del canvi climàtic han activat un important debat sobre la gestió hídrica i els mecanismes disponibles per lluitar contra l’escassetat d’aigua. És important recordar que, per cada grau que pugi la temperatura de la terra, el 7% de la població mundial tindrà un 20% menys d’aigua.

Per aquest motiu, és necessari buscar solucions per aprofitar al màxim l’aigua i adaptar-nos a aquesta nova situació. En aquest context, diversos experts recorden que els sistemes actuals de recollida d’aigua són precaris i insuficients per aprofitar tota l’aigua de la pluja.

Alguns defensors de l’economia circular recorden que el principal problema no és només la falta de pluja, sinó la nostra incapacitat per a extreure tot el seu potencial.

En lloc d’invertir en mecanismes més eficients en aquesta línia, s’han destinat els fons a les plantes dessalinitzadores. En l’actualitat, existeixen prop de 17.000 plantes dessalinitzadores a tot el món. El 90% d’elles estan situades en països desenvolupats.

En un futur marcat per la sequera, on està la solució? En l’aigua de la mar i les plantes dessalinitzadores o en l’optimització dels sistemes d’aprofitament de la pluja?

Les plantes dessalinitzadores permeten potabilitzar l’aigua de la mar, netejant-la de partícules en suspensió i eliminant l’excés de minerals i sals. En l’actualitat, existeixen dos mètodes diferents per a dur a terme aquest procés:

– Mètode tèrmic. Evapora l’aigua de la mar i la condensa en forma de vapor per a llevar-li la sal.
– Mètode fisicoquímic. Utilitza membranes i el seu fonament científic és l’electròlisi, la nano i ultrafiltració, i l’osmosi inversa.

Quins són els principals problemes de les plantes dessalinitzadores?

En aquest sentit, un dels principals problemes d’aquestes instal·lacions és el seu elevat cost. Segons declaracions d’Ángel Cajigas, membre de la Direcció General de l’Aigua, per a El País, “si parlem d’un país pobre, l’ús de dessaladores és complicat”.

Per a produir aigua dessalada és necessària una gran quantitat d’energia. Una energia que, habitualment, no prové de fonts d’energia renovable; per això, a la llarga, aquestes instal·lacions podrien ser autèntiques enemigues de la lluita contra el canvi climàtic.

El cost de produir aigua dessalada “és el que és”, assegura Cajigas. En aquest sentit, tret que estiguin subvencionades, és complicat aplicar aquestes tarifes en països pobres.

En els últims anys també han sortit a la llum diversos problemes ecològics derivats de la baixa eficiència, la falta de recerca i el baix control de les plantes dessalinitzadores.

I és que aquestes plantes produeixen una gran quantitat de residus que afecten la fauna i flora marines. Aquests residus, coneguts com a salmorra, ja ocupen una superfície pròxima als 50.000 milions de m³.

Durant el procés de dessalinització, la salmorra arriba a les mars i oceans provocant un elevat risc de contaminació a causa de la seva salinitat i la presència de metalls.

Malgrat aquests inconvenients, des de la Direcció General de l’Aigua asseguren que la dessalinització és “clau” per combatre l’escassetat d’aigua en el món, encara que hauria de formar part d’un mix.

“A més d’apostar pels recursos convencionals, com les aigües superficials i les subterrànies, cal començar a apostar per la recuperació”. A Espanya fa més de quaranta anys que s’aprofiten les aigües residuals per usos no domèstics com, per exemple, regar els camps de golf.

Una altra solució per a lluitar contra l’escassetat hídrica provocada pel canvi climàtic és començar a incloure els sistemes de recollida d’aigua de pluja en les ordenances municipals.

Des de la Plataforma ZEO animem als ZEO fans a formar-se la seva pròpia opinió amb els pros i els contres dels sistemes presentats. En paral·lel, recordem la importància de realitzar un consum responsable de l’aigua i intentar dur a terme canvis en la seva vida per a ser més sostenibles i ZEO -zero emissions-.