En els últims anys, s’ha activat un interessant debat sobre el cost que suposa descarbonitzar la nostra societat. Molts països i empreses han al·legat que aquesta transformació seria contraproduent per la viabilitat dels seus negocis.
I és que canviar els models de producció, cadenes de subministrament i l’origen de les matèries primeres suposa una autèntica inversió. En aquest context, els interessos en joc i la pressió exercida pels principals lobbies econòmics, un d’ells, el dels combustibles fòssils, han portat a molts països i indústries a intentar retardar el màxim possible la transició ecològica.
Una pràctica que ens ha situat en un moment límit i d’inflexió quant a l’emergència climàtica. No obstant això, tal com es va recordar durant l’última COP28, ara ja no hi ha marxa enrere: o activem la transició cap a una societat ZEO – zero emissions-, o arribarem a una situació de no retorn.
Els objectius són clars i van quedar recollits fa anys en l’Acord de París 2015: hem de mantenir per sota d’1,5 °C l’escalfament global de la Terra respecte als nivells industrials.
El difícil equilibri entre la rendibilitat i les exigències ambientals
Ara que la transició ecològica ja no es pot posposar, la comunitat internacional i polítiques verdes han d’oferir solucions per mantenir el difícil equilibri entre rendibilitat i exigències mediambientals.
Perquè, de cara als pròxims anys, la transició ecològica podria ser molt més rendible que mantenir l’statu quo. L’activació de polítiques restrictives, com el Mercat d’Emissions, i la creixent consciència climàtica per part dels consumidors, faran que les empreses que no apostin per la sostenibilitat perdin competitivitat en el mercat.
En aquest sentit, si comencen a fer ZEO els seus models de producció o sistemes d’enviament, en uns anys podran veure’s beneficiades per aquests canvis. En altres paraules, es podria dir que la transició ecològica és rendible, però a llarg termini.
No obstant això, no totes les empreses disposen dels recursos econòmics necessaris per a dur a terme aquesta inversió que els permetrà activar la transició ecològica.
Els agricultors espanyols reclamen una rebaixa de les exigències mediambientals
Un exemple d’això es pot veure en les empreses i explotacions agrícoles del sector primari. A principis de febrer, Espanya va viure una onada de protestes que va començar a Barcelona i va acabar estenent-se per tot el país. A través d’aquestes, es reivindicava la precària situació dels agricultors espanyols.
Els treballadors del camp es van mobilitzar per reclamar canvis en la política agrària i reduir la burocràcia, però també van reivindicar una rebaixa de les exigències mediambientals.
A causa de la precarietat que impera en el sector i la falta de recursos, els agricultors espanyols són incapaços d’adaptar-se al nou model agrícola que promou la Comissió Europea. La UE demana als agricultors que s’adaptin a les noves polítiques verdes, però no els ofereixen cap mena d’ajuda o subvenció econòmica per fer front els canvis proposats.
Per aquest motiu, reclamen una rebaixa de les noves exigències mediambientals recollides a la Política Agrícola Comuna (PAC) impulsada per la Comissió Europea.
Des de l’Associació Agrària de Joves Agricultors (ASAJA) asseguren que “la prioritat és la paralització legislativa davant aquest ‘tsunami’ de lleis europees, perquè no podem més, estem asfixiats”.
Les noves normes obligaven el col·lectiu a reduir l’ús de fertilitzants en un 20% i dedicar un mínim del 4% de terra cultivable a “activitats no productives”. Una mesura que, segons els agricultors, disminueix la rendibilitat de les explotacions i els resta competitivitat en el mercat internacional.
A causa de les múltiples queixes rebudes per diversos col·lectius del sector en referència a aquesta nova política verda, la Comissió Europea ha detingut provisionalment la seva proposta per reduir l’ús de pesticides.
No obstant això, el descontentament dels agricultors no només ve causat per les polítiques mediambientals. Entre les múltiples demandes, una de les queixes més habituals és l’obligatorietat d’utilitzar un Quadern Digital per registrar l’activitat agrícola. Es tracta d’una mesura enfocada a millorar la traçabilitat i qualitat dels productes, però que no té en compte les dificultats generacionals quant a l’ús de mitjans digitals, que presenten moltes persones que treballen en el camp.
La principal reivindicació per part dels agricultors és la competència deslleial i l’existència d’un mercat “desregulat”. Els supermercats importen productes agraris de tercers països a baix preu que, a més, no compleixen les normatives internes de la UE.
Tot això pressiona a la baixa els preus dels productes agrícoles de la UE i d’Espanya, i representa una “contradicció i hipocresia” en l’actuació política comunitària.
Per aquest motiu, reivindiquen la paralització de les negociacions europees per impulsar acords com el MERCOSUR o la no ratificació de l’acord amb Nova Zelanda. En paral·lel, també reclamen al Govern espanyol que augmenti els controls a la frontera amb el Marroc per garantir que els productes agrícoles marroquins importats compleixen amb les normatives internes de la UE.
Des de la Plataforma ZEO creiem ferventment que, si la Comissió Europea aconseguís solucionar alguns dels problemes relacionats amb la burocràcia i la competència deslleial, els agricultors mostrarien menys reticències a l’hora d’implementar polítiques verdes.
El canvi climàtic també afecta la rendibilitat agrícola
En paral·lel a tota aquesta problemàtica, els agricultors també s’estan veient afectats directament per les conseqüències del canvi climàtic. De fet, el col·lectiu ha sol·licitat al ministre d’Agricultura, pesca i Alimentació d’Espanya, Luis Planas, que atorgui ajudes i solucions a llarg termini per combatre la falta de pluges i les restriccions quant a l’ús d’aigua.
En el cas concret de Catalunya, comunitat autònoma que va haver de declarar l’emergència per sequera fa unes setmanes, la Unió de Pagesos va reclamar a la Generalitat que pagui les ajudes que el 2023 s’havia compromès a lliurar als agricultors per combatre la sequera en el sector dels cereals i els herbacis.
A Espanya més de 740.000 persones depenen del camp
Segons l’últim cens agrari, el 2020 a Espanya existien un total de 914.871 explotacions agrícoles, un 7,6% menys en el cens del 2009. En contrast, al llarg d’aquest període, la superfície utilitzada va augmentar un 0,7%, fins als 23,9 milions d’hectàrees. La gran majoria de les explotacions són familiars (96,3%). És a dir, les conseqüències del canvi climàtic estan generant importants pèrdues en petites i mitjanes empreses.
Tal com recull La Vanguardia, és important tenir en compte que Espanya és el segon país de la UE amb major superfície agrària, només per darrere de França, i dona feina de manera directa a unes 740.000 persones. De fet, el sector primari va aportar al país 110.100 milions d’euros, un 9,2% del PIB.
Precisament per això, és crucial cuidar als professionals que s’encarreguen de copar de fruites, verdures i hortalisses les taules dels espanyols, contribuint d’aquesta manera a l’impuls de la dieta mediterrània i plant based.
El finançament verd per activar la transició ecològica
Un dels punts de debat durant la passada COP28 va ser la necessitat d’oferir finançament per aquells països que estan a la cua en sostenibilitat i transició ecològica.
En aquest sentit, la majoria d’experts van coincidir que, per a aconseguir els objectius del 2050, serà necessari que el sector privat cobreixi la major part de la inversió verda.
Perquè segons l’últim “Informe sobre la Bretxa d’Adaptació” del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), els Estats més vulnerables enfront del canvi climàtic necessiten entre 194.000 i 366.000 milions de dòlars més de finançament a l’any que la resta.
Precisament per això, els països rics haurien de multiplicar entre deu i divuit vegades els fons per a cobrir les necessitats d’adaptació dels països pobres.
El 2023 aquesta organització va alertar que, encara que més de la meitat dels 197 països signants de la Convenció Marc de l’ONU enfront del Canvi Climàtic (CMNUCC) han definit algun mecanisme per impulsar l’adaptació, el nombre d’accions d’aquest tipus finançades per fons internacionals està paralitzada.
Per això, l’informe recomana diferents vies per augmentar el finançament, tant a través dels pressupostos nacionals, fons internacionals i sector privat, com mitjançant remeses o una reforma de l’arquitectura financera internacional, recull EFE Verda en un dels seus articles.
En aquest sentit, de la mateixa manera que s’està planejant l’activació de mecanismes internacionals específics per finançar la transició ecològica dels països en vies de desenvolupament, s’haurien d’idear també programes d’ajudes específiques per impulsar una transició justa per al sector agrícola.
Per aconseguir un sector primari més ZEO -zero emissions-, és fonamental facilitar als agricultors millors condicions i concedir-los beneficis perquè apostin pel canvi.
Graduada en Periodisme per la UAB amb menció en Societat i Cultura. Anteriorment publicant per a La Vanguardia en àmbits de RSC, Empreses, Alimentació i Salut. Màster de Comunicació & Màrqueting Digital a INESDI i Responsable de Comunicació de PlataformaZEO.
Loading...
