Entre les causes culpables del canvi climàtic sempre s’escolten les paraules “consumisme” o “sobreproducció”. En realitat en termes econòmics la paraula correcta seria: creixement econòmic. “El creixement econòmic actual no és natural i és un invent de la societat industrial; no es pot créixer de manera il·limitada en un planeta amb recursos limitats”.
Giorgos Kallis, és un científic ambiental especialitzat en economia i política que ha participat recentment en un estudi d’ICTA UAB sobre si és possible frenar el canvi climàtic a través del creixement econòmic verd, els resultats demostren que no. Kallis defensa la necessitat de transitar a una economia “sense creixement” per poder acabar amb el problema climàtic. “Menys treball, menys producció i menys consum, més temps dedicat a les coses que realment importen” i, més vida per al planeta.
A què es refereix amb decreixement per als no entesos en aquesta matèria?
El decreixement significa abandonar la cerca del creixement econòmic i organitzar l’economia de manera que aquesta utilitzi menys recursos. Al mateix temps, el decreixement vol donar a les persones més temps lliure i reduir el seu temps de treball. La nostra hipòtesi és que això és tan necessari com possible.
Fa quant de temps que se sap que cal dur a terme aquest decreixement per a poder combatre el canvi climàtic?
Almenys se sap des de 1972, quan el Club de Roma va publicar un informe d’un equip de científics en el MIT que mostrava que hi ha límits per al creixement. Aquest estudi s’havia centrat principalment en aliments i materials, i menys en la contaminació. Avui sabem que el principal límit per a l’economia prové dels combustibles fòssils i les emissions de CO₂ que canvien l’atmosfera i el clima.
“El decreixement es basa a organitzar l’economia de manera que s’utilitzin menys recursos i menys temps de treball”
Quin és el suport que rep aquesta teoria per part de la comunitat econòmica?
Els economistes que segueixen la corrent dominant estan obsessionats amb el creixement. Tota la seva disciplina està orientada a com fer créixer “la riquesa de les nacions”, tal com ho va establir Adam Smith fa 250 anys. Aquest és un objectiu obsolet.
En aquest moment, l’economia no pot créixer -tret que ens endeutem-, i no hauria de créixer, perquè un major creixement serà catastròfic per al medi ambient. La nova economia ha de centrar-se en com gestionar sense creixement. Afortunadament, hi ha alguns economistes ecològics i institucionals ‘post-Keynesians’, que treballen en aquesta direcció.
Haver de prendre aquesta mesura, és una conseqüència de l’actual sistema de consum i producció massiva de l’ésser humà?
Els éssers humans han viscut durant segles en societats sense producció i consum massius. Jo sóc grec i a Grècia, fa 2.500 anys vam tenir una civilització brillant que no era consumista. Lluny d’això, va defensar i va celebrar els límits. No hi ha res natural o intrínsecament humà en l’obsessió actual amb el creixement.
El creixement és un invent de la societat industrial/capitalista. L’arqueòleg del futur que mirarà cap endarrere a la nostra civilització trobarà estranya la nostra obsessió amb el ‘Déu’ del PIB. Tal i com nosaltres veiem estrany que persones intel·ligents com els grecs, pensessin que hi havia 12 déus vivint en el cim d’una muntanya gastant el seu temps fent tota classe de rituals graciosos.
“El creixement verd no és possible perquè per a accedir als recursos ‘infinits’ és necessari gastar recursos finits”
No es podria aprofitar els “recursos infinits” o “recursos naturals” del planeta per a mantenir l’statu quo econòmic que tenim sense decréixer?
Per a accedir a aquests recursos “infinits” és necessari gastar recursos finits. Per a emmagatzemar l’energia del sol o de l’aire, necessites bateries de liti, i per a obtenir liti, has de tenir una mina al Congo. No pots fer res només amb l’aire o el sol.
Quins factors impedeixen que no sigui possible mantenir el creixement amb energies renovables?
Les lleis de la física -per a generar energia cal gastar energia-, i les lleis de la raó. Un creixement del 3% cada any significa que una economia es duplica cada 22 anys, i és el quàdruple cada 44, 16 vegades més gran dins de 88 anys, etc., tendint a l’infinit.
T’imagines una economia infinitament gran dins d’uns pocs segles? Es pot imaginar realment una economia global que sigui 16 vegades més gran que l’actual, per a finals d’aquest segle, i que també sigui sostenible i tingui cura dels recursos del planeta? Això és impossible, i és increïble com les persones que d’una altra manera són raonables i creuen en la ciència, no poden veure la bogeria d’aquesta expectativa.
Creu que el negacionisme del canvi climàtic, per part d’alguns polítics com Donald Trump, es deu al fet que coneixen aquesta teoria del decreixement?
Crec que per a Trump la preocupació és més directa, i té a veure amb la pressió del lobby del petroli i el carbó. Les companyies petrolieres han finançat Think Tanks que han generat molta informació errònia i notícies falses sobre el canvi climàtic als EUA. Persones com Trump, que només veuen Fox News, han arribat a creure aquestes falsedats. Ara com ara, la seva reacció contra el canvi climàtic no té res a veure amb les preocupacions econòmiques, sinó amb la seva pròpia identitat i ideologia.
Si els negacionistes estiguessin realment preocupats per l’economia, intentarien evitar el canvi climàtic, ja que tindrà efectes catastròfics en l’economia dels Estats Units. L’energia solar i l’eòlica proporcionen ara molts més lllocs de treball als EUA que el carbó. Fins i tot en termes econòmics, el suport de Trump a la mineria del carbó, una indústria que està morta, no té cap sentit.
Com podríem dur a terme aquest decreixement econòmic?
És complex, i no tinc una resposta fàcil. Hauria de dur-se a terme a través de gent pressionant des de baix i actors polítics organitzant canvis institucionals des de dalt. Sense el suport de les persones i un canvi cultural, això no anirà enlloc.
“El primer pas ha de ser prohibir els combustibles fòssils, limitar l’extracció de materials i gravar fortament el petroli i el carbó”
Des de dalt, haurien de prohibir els combustibles fòssils, limitar l’extracció de materials i gravar fortament el petroli i el carbó. Després, reduir les hores de treball i proporcionar un ingrés bàsic, o un paquet de serveis públics gratuïts per a tots. També, disminuir i reduir les despeses en l’exèrcit, el sector de la construcció, l’aviació i el turisme de tipus “cap de setmana a l’altre costat de món”… I finalment utilitzar els recursos restants per a proporcionar opcions públiques rendibles en educació, salut pública i atenció.
Quines empreses sobreviuran a aquest període de “decreixement”?
Aquelles empreses que siguin més cooperatives i no necessitin un creixement constant dels guanys, el faran millor. Companyies l’objectiu principal de les quals és el benestar dels seus clients i els seus treballadors, i no el balanç i el seu creixement. Les que sobrevisquin seran les empreses regeneratives les activitats de les quals se centren en la provisió de valor social, les que no només retornen als accionistes una taxa arbitrària d’un 3% o més cada any.
“En el decreixement els pressupostos s’han d’enfocar en el benestar i no en el creixement del PIB”
Com poden ajudar els governs al fet que es dugui a terme aquest necessari decreixement?
Per començar, acceptant el desafiament real, i no ocultant-se darrere de la negació o els grans compromisos buits. Després, enfocant els seus pressupostos en el benestar i no en el creixement del PIB. I sobretot, imposant límits concrets en l’ús de combustibles i materials fòssils, juntament amb les polítiques que he esmentat anteriorment.
Aquest decreixement va lligat directament amb una deterioració del nivell de vida del ciutadà?
No, si per decreixement entenem el que he explicat aquí, i no un creixement negatiu o recessió. Del que estic parlant aquí, és d’un procés organitzat de desacceleració, amb l’alliberament del temps per a passar-lo amb la família i els amics. Menys treball, menys producció i menys consum, més temps per a les coses que realment importen i ens fan felices. Les nostres vides seran millors.
Com afectaria la butxaca del ciutadà comú aquest decreixement?
La farà més lleugera, però no hauria de ser un problema si l’Estat garanteix amb l’Estat de Benestar, un nivell bàsic de serveis en educació, salut o habitatge. Els diners no són importants en si mateixos, no són un fi, sinó un mitjà. El que guanyem ara amb diners, ho podríem obtenir en un futur amb menys diners, i en molts casos, molt millor sense diners.
“L’Estat de Benestar garantirà nivells bàsics d’educació, salut i habitatge”
Els diners no et faran estimar, els diners no et donaran un amic, els diners no et faran riure. Segurament, els diners són necessaris per a assegurar-te que tinguis suficient per menjar o un sostre sota el qual dormir. Per assegurar aquestes necessitats bàsiques, en el nostre conjunt tenim diners més que suficients – les nostres economies són 2 o 3 vegades més grans del que eren només unes dècades enrere-. Al final el problema no és que no tinguem diners, sinó que els diners no van on haurien d’anar.
Graduada en Periodisme per la UAB amb menció en Societat i Cultura. Anteriorment publicant per a La Vanguardia en àmbits de RSC, Empreses, Alimentació i Salut. Màster de Comunicació & Màrqueting Digital a INESDI i Responsable de Comunicació de PlataformaZEO.
Loading...
