Des de fa dècades, el moviment ecologista ha denunciat l’elevada petjada de carboni generada per diferents sectors que mouen la nostra economia: la mobilitat, l’energia, la construcció, l’alimentació, etc. L’activitat de totes aquestes indústries genera conseqüències negatives pel Planeta i les persones.
Precisament per això, històricament s’ha instat les empreses vinculades a aquests sectors a reduir les seves emissions i fer canvis per ser més sostenibles. No obstant, fins fa poc més d’una dècada, un d’aquests sectors havia passat desapercebut i havia estat allunyat del focus de les denúncies climàtiques: la indústria de la moda.
La majoria de persones no pensen en la moda com un dels principals responsables de les emissions que contribueixen a l’escalfament global de la Terra. Fins fa poc, sembla que ningú havia reparat en l’enorme petjada de carboni generada per aquest sector econòmic, que és el responsable del 10% d’emissions GEH que provoquen el canvi climàtic.
És a dir, la majoria de samarretes, pantalons o jaquetes que vestim han generat més emissions per ser produïdes que el transport aeri, responsable del 3% de les emissions GEH o el transport marítim de càrrega, que genera un 2,5%.
Per aconseguir una societat ZEO -zero emissions-, i poder complir amb els objectius de reducció d’emissions de les Nacions Unides, és a dir, reduir un 33% les emissions el 2030 i aconseguir la neutralitat climàtica el 2050, necessitem posar el focus en aquest sector.
Des de la Plataforma ZEO analitzem la contaminació i les àrees de generació d’emissions d’aquesta indústria, i recopilem les solucions que ja estan disponibles o que es podrien activar els pròxims anys per reduir la petjada de carboni de la moda.
Quina és la petjada Hídrica de la moda?
Aquest indicador mediambiental defineix el volum total d’aigua dolça que s’utilitza en el procés de fabricació de diferents tipus de serveis i productes.
En aquest cas, la moda consumeix aigua per partida doble: requereix grans quantitats d’aigua per regar i fer créixer les matèries primeres que després es convertiran en fibres, i requereix milions de litres per tenyir-les.
Per aquest motiu, nombroses ONGs han criticat l’enorme petjada hídrica generada per la moda. I és que, per confeccionar una samarreta de cotó es necessiten 2.700 litres d’aigua; mentre que, per obtenir únicament un quilo de cotó, es fan servir fins a 10.000 litres.
Segons la plataforma Compra Ètica, per produir uns pantalons texans es necessiten uns 8000 litres d’aigua, que equival al nombre de litres que consumeix una persona en uns set anys.
En temps d’escassetat hídrica a causa de la sequera i la desertificació provocada pel canvi climàtic, la moda fa servir aquest recurs natural de manera desmesurada i a més, el contamina.
Aproximadament el 20% de les aigües residuals globals prové d’aquesta indústria, que està contaminant l’aigua més ràpid del que la natura pot reciclar-la i purificar-la.
I no només això, hem de recordar que actualment hi ha més de 1000 milions de persones que segueixen sense tenir accés a l’aigua potable.
Quina és la solució per reduir la petjada hídrica de la moda?
Apostar per processos que necessitin menys aigua per confeccionar les peces o per teixits més sostenibles.
En aquest sentit, es podria emprar cotó orgànic, que es conrea sense fertilitzants i requereix un menor ús d’aigua, o la seda sintètica, que utilitza biomaterials o materials reciclats.
Quines són les emissions generades per la selecció de teixits?
L’ús d’uns o altres teixits pot influir de manera significativa en la petjada de carboni associada a una peça. En aquest sentit, al principi la moda s’abastia sobretot de fibres naturals com el cotó, però la seva petjada hídrica i la seva producció resulten poc respectuoses amb el medi ambient.
Amb el pas dels anys, la indústria va començar a explorar altres vies molt més econòmiques i ràpides per produir fibres i teixits aptes per a la roba. Amb l’auge de la moda fast fashion i les col·leccions de temporada, es va començar a produir en massa apostant per fibres o teixits com el polièster.
El polièster podria considerar-se en el món de l’ecologisme i l’activisme climàtic com l’enemic més gran delluita contra el canvi climàtic. I és que hem de tenir en compte que aquesta resina plàstica és un producte derivat del petroli.
La variant més coneguda del polièster és el PET: el resultat de polimeritzar components per obtenir la majoria de fibres i teles que es coneixen avui dia.
El polièster, encara que és una fibra amb un cost de producció baix, no només és negativa per al medi ambient, sinó també per al benestar de les persones. I és que es tracta d’una tela poc transpirable (provoca suor) i nociva per a la pell delicada (a causa dels químics utilitzats). A més, els residus que genera en ser rentada són realment perjudicials per al medi ambient.
De fet, nombroses organitzacions han denunciat que la major part dels micro plàstics que es troben a l’aigua tenen el seu origen en el procés de producció i de rentada d’aquesta mena de teixits.
En el camp de les emissions, l’informe de Global Fashion Agenda del 2020 va revelar que gairebé el 6% de les emissions de la indústria de la moda han estat generades a partir de la producció de les teles.
Es requereixen grans dosis d’energia per produir aquesta fibra sintètica que està feta a partir de combustibles fòssils. De fet, un informe publicat pel Materials System Laboratory de Massachussets va revelar que només el 2015, la producció de polièster per a tèxtils va alliberar més de 706 mil milions de kg de gasos GEH.
Aquesta xifra equival al còmput d’emissions anuals generades per 185 centrals elèctriques de carbó. La petjada de carboni mitjana d’una samarreta de polièster és de 5,5 kg CO2eq, gairebé un 30% més que les emissions mitjanes d’una samarreta de cotó.
Reduir la petjada de carboni de la roba a través d’una selecció més sostenible dels teixits
La recerca de noves fibres o teixits ZEO, l’aposta per fibres circulars fetes a partir de fibres de plàstic reciclat o bé l’ús de teixits orgànics, podrien ser clau per reduir la petjada de carboni d’aquest sector.
I és que, per fabricar 1 kg de tela es poden arribar a alliberar entre 20 a 23 kg de gasos GEH. Per aquest motiu, per evitar aquesta petjada de carboni, és fonamental apostar per teixits i processos de baix impacte.
Quantes emissions es generen durant la producció de roba a les fàbriques?
Per entendre quina és la contribució de la moda al canvi climàtic i el seu impacte en el medi ambient, és fonamental conèixer quina és la petjada de carboni generada a les fàbriques i als centres de producció, la part central del procés de producció de moda.
I és que, en cadascuna d’aquestes fases es genera la major part de les emissions associades a aquesta indústria.
Segons dades de Global Fashion Agenda, el 70% de les emissions de la indústria de la moda provenen del procés de producció, de la producció de fibres i de la fabricació de la roba.
Després de fabricar el fil, els majors centres de confecció, és a dir, la Xina, l’Índia, els Estats Units, Turquia i Corea del Sud, produeixen les peces.
En alguns casos, la fabricació de la peça final es duu a terme en el mateix país, mentre que, en altres, té lloc en altres països com Bangladesh o Vietnam, on es pot obtenir un cost menor de la mà d’obra.
De fet, actualment tenim a l’abast una sèrie de processos legals per a denunciar les condicions i el salari que perceben les persones que es dediquen a la fabricació de les peces. La clau és preguntar-se, perquè una peça em costi 5 €, quant ha hagut de cobrar la persona que l’ha confeccionat?
D’on ve la petjada de carboni de la fabricació?
La petjada de carboni d’aquesta fase es calcula tenint en compte l’energia generada a partir de l’ús de les màquines de confecció de les peces finals, però també dels teixits.
En aquest còmput d’emissions també es tenen en compte les emissions derivades de les granadures, ornaments i altres detalls que es necessiten per acabar de confeccionar una peça, per exemple, teixits elàstics, cremalleres, botons, cordons, etc.
A vegades, la producció d’aquesta mena de complements s’externalitza i també prové d’altres països i, per tant, ha generat emissions extra derivades del transport per arribar als centres de producció de roba.
En aquest sentit, la clau per reduir la petjada de carboni de la fabricació podria ser apostar per una producció més local i focalitzada en el mateix territori, és a dir, que tant la producció de les fibres, com la confecció dels complements o la fabricació de les teles tinguessin lloc en la mateixa fàbrica.
A més, també seria convenient revisar els mecanismes i màquines que s’utilitzen per a filar i confeccionar les teles finals. És important que els fabricants es facin aquestes preguntes:
• D’on prové l’energia que fem servir per fabricar la roba?
• Quants anys tenen les màquines que utilitzem? Podrien ser més eficients?
• Com podríem optimitzar els processos per reduir emissions?
Quin paper juga el transport en la petjada de carboni de la moda?
Com hem comentat anteriorment, les diferents etapes de la cadena de subministrament tèxtil acostumen a tenir lloc en diferents països. En aquest sentit, els articles han de transportar-se entre països, la qual cosa augmenta les emissions i fa més difícil la traçabilitat de la peça.
El problema de què gran part de la producció tèxtil tingui lloc en països de l’ Orient llunyà o mitjà, és que s’haurà de transportar amb avió, camió o vaixell perquè arribi a les botigues de tot el món. Tot això tenint en compte la premissa que, habitualment, aquest transport no és sostenible. És a dir, no es fan servir vaixells portacontenidors elèctrics o que utilitzin biocombustibles.
A més, la majoria de vegades s’envien les peces a centres logístics als afores de les principals ciutats perquè, posteriorment, siguin transportades a les botigues finals a través de camions o d’un altre tipus de vehicles.
Quina seria la solució per evitar les emissions derivades del transport en la moda?
Apostar per una producció local i una cadena de valor descentralitzada de la indústria de la moda. A més, a la fase de l’últim quilòmetre, emprar vehicles elèctrics o híbrids.
De fet, després de la pandèmia, es van publicar una sèrie d’estudis que demostraven que la compra en línia podria generar una petjada de carboni menor que la compra física a la botiga.
Segons l’anàlisi “Environmental Analysis of US En línia Shopping“, publicat per la Universitat de Boston MIT, la petjada de carboni d’un ecommerce de roba podria ser menor que la d’una botiga física, ja que els distribuïdors o empreses de logística fan servir sistemes de repartiment més eficients que els mitjans de transport que utilitza el consumidor per arribar a la botiga.
De totes maneres, el consumidor també té molt a veure en la petjada de carboni generada en aquesta última fase. I és que, si s’opta per la compra en línia, però es demanen més peces o més talles de les necessàries amb l’objectiu de provar-se la roba i retornar després la que no els va bé, la petjada de carboni es podria disparar i la compra en línia deixa de ser sostenible.
Quines són les emissions associades al procés de rentat de la roba?
Una part significativa de les emissions derivades de la moda es generen durant el procés de rentada i eixugat de la roba a la llar.
Segons les dades d’un informe publicat en Nature Reviews, cada any s’emeten al voltant de 530 milions de tones de CO₂ en rentar i eixugar la roba. En aquest sentit, les fibres naturals com el cotó necessiten més energia per poder ser rentades, planxades i assecades.
No obstant això, les fibres sintètiques també impliquen un altre tipus de problemes realment preocupants per la salut de les persones i de la fauna marina. Com hem comentat anteriorment, la rentada d’una sola peça de polièster pot arribar a alliberar fins a 700.000 microfibres plàstiques.
Quines són les emissions derivades del consum poc sostenible?
En els últims anys, la moda fast fashion s’ha convertit en el model de negoci i producció predominant. Les persones tenim gran part de la responsabilitat d’haver perpetuat aquest sistema de consum, i de continuar perpetuant-lo actualment.
La moda es regeix per col·leccions, i les peces i estils canvien de la nit al dia. Els consumidors volen “estar a la moda” i seguir les tendències. En aquest sentit, a causa del baix cost de la roba, utilitzen les peces solament en una o dues ocasions per així no repetir “model”. D’aquesta manera, les peces de roba es converteixen en productes d’un sol ús.
Els últims estudis demostren que actualment comprem un 60% més de roba que fa vint anys. De fet, cada any es compren al voltant de 80 mil milions de peces a tot el món.
Segons un estudi de Weight Watchers desenvolupat al Regne Unit, un 50% de les peces que comprem mai sortiran del nostre armari i amb això, hauran generat una sèrie d’emissions associades a la producció, transport i venda totalment innecessàries.
Quina és la solució per reduir les emissions del nostre consum de moda?
Apostar per un consum sostenible i responsable, analitzar la traçabilitat de les peces que comprem, els materials que les componen i revisar quines són les polítiques de reducció d’emissions i medi ambient que duen a terme les marques de moda.
És important repensar la nostra manera de vestir-nos: no comprar roba de manera compulsiva o peces que no necessitem, apostar per roba de segona mà i donar la que ja no ens posem.
La petjada de carboni de la indústria de la moda és realment preocupant. No obstant això, ofereix un ampli marge de millora.
Redefinir el sistema de consum global, descentralitzar la cadena de producció de la moda o apostar per l’ús de fibres sostenibles, són algunes de les accions que podem dur a terme per reduir la petjada de carboni d’aquesta indústria i fer-la més ZEO.
Graduada en Periodisme per la UAB amb menció en Societat i Cultura. Anteriorment publicant per a La Vanguardia en àmbits de RSC, Empreses, Alimentació i Salut. Màster de Comunicació & Màrqueting Digital a INESDI i Responsable de Comunicació de PlataformaZEO.
Loading...
