L’urbanisme sostenible ens ajudarà a aturar el canvi climàtic

Ens trobem en un punt de la història en el qual és necessari contribuir a la lluita contra el canvi climàtic des de tots els fronts. Únicament d’aquesta manera aconseguirem complir amb els objectius de descarbonització proposats per l’ONU.

De cara al 2030, és a dir, en menys de set anys, la UE hauria de reduir la seva petjada de carboni un 55%; mentre que el 2050 hauria d’aconseguir la neutralitat climàtica.

En aquest sentit, existeixen un gran nombre de solucions que ens permetrien fer front a aquest gran repte i complir amb el límit d’escalfament global recollit a l’Acord de París (2015): 1,5 °C.

L’urbanisme s’ha convertit en una de les principals àrees d’acció per assolir una societat ZEO -zero emissions-.

En què consisteix l’urbanisme?

L’urbanisme és l’estudi de com els habitants de les àrees urbanes interactuen amb l’entorn construït. Aquesta anàlisi permet dissenyar espais, ciutats i barris adaptats a les necessitats de la ciutadania i aprofitar al màxim les condicions geogràfiques i climàtiques específiques de cada zona o espai.

L’enginyer civil català Idelfons Cerdà va ser el primer a utilitzar el terme urbanisme, paraula que queda recollida a la seva obra “Teoria general de la urbanització”. Gràcies al seu projecte de reforma urbanística de Barcelona, ara popularment conegut com l’Eixample, i a aquest document teòric, se’l considera un dels precursors de l’urbanisme modern.

Aquesta definició, aplicada a l’era moderna, podria traduir-se en una organització més sostenible i eficient de l’espai habitable.

En què consisteix l’urbanisme sostenible?

Es tracta d’un estil d’edificació basat en la planificació i el disseny de ciutats, comunitats o parcs d’habitatges tenint en compte principis ecològics i criteris bioclimàtics.

L’urbanisme sostenible planifica i dissenya les àrees urbanes tenint en compte els principis ambientals i la necessitat de reduir les emissions.

L’urbanisme sostenible abasta també aspectes com la preservació de l’ecosistema confrontant on s’edifica, o bé l’aprofitament de les particularitats de cada zona per fer la ciutat més sostenible (pluja, sol, aire, rius pròxims, etc). Precisament per això, el sistema d’edificació més adequat per aconseguir un urbanisme sostenible hauria de ser l’arquitectura bioclimàtica.

L’arquitectura bioclimàtica consisteix en el disseny d’edificacions tenint en compte les característiques naturals del lloc on se situaran (temperatura, humitat, radiació solar, vents, a més de la topografia, vegetació, cossos d’aigua, i altres recursos), i buscant aprofitar-les o controlar-les al màxim per aconseguir el confort tèrmic de manera sostenible.

L’arquitectura bioclimàtica és indispensable per assolir un urbanisme sostenible.

Quins són els objectius de l’urbanisme sostenible?

L’objectiu principal de l’urbanisme sostenible o desenvolupament urbà sostenible és generar un entorn urbà que no atempti contra el medi ambient.

Al mateix temps, cerca crear un espai còmode, planificat i agradable, tant per la ciutadania del moment, com per a les futures generacions. L’urbanisme sostenible té com a finalitat proporcionar recursos urbanístics suficients quant al subministrament i l’eficiència de l’energia i de l’aigua.

I també busca aportar funcionalitat per convertir les urbs en llocs millors per viure, prioritzant sempre el benestar i la salut de les persones.

Per construir ciutats i comunitats més sostenibles és fonamental tenir en compte i aplicar els següents principis de l’urbanisme sostenible:

La sostenibilitat mediambiental: causar el mínim impacte sobre l’entorn i generar el menor nombre d’emissions possible. La planificació urbanística ha de buscar generar una petjada ecològica mínima en el mitjà, consumir la menor quantitat de recursos i energia possibles i generar el menor nombre de residus possible.

La sostenibilitat econòmica: aconseguir la viabilitat econòmica i no comprometre més recursos dels necessaris. Els projectes d’urbanisme sostenible han de ser planificats sobre la base d’una construcció de costos eficients. L’objectiu és que l’urbanisme sostenible sigui més barat que el tradicional, per així obtenir la seva expansió a escala mundial.

La sostenibilitat social: respondre a les necessitats de la societat, assegurant la participació ciutadana en el disseny del projecte. Únicament d’aquesta manera es garantirà una millor qualitat de vida de la població. L’urbanisme sostenible atén les necessitats demandades per l’entorn, és a dir, dels residents i la fauna i flora del voltant.

De fet, es creu que l’urbanisme contribueix al progrés quan respecta la triple dimensió de la sostenibilitat: l’esfera ambiental, la social i l’econòmica.

Quines són les claus per aconseguir un urbanisme més sostenible?

L’urbanisme sostenible tracta de dissenyar edificis o habitatges que garanteixin la qualitat de vida de les persones, però sense explotar ni generar un impacte negatiu en els recursos naturals de la zona.

Les ciutats o barris dissenyats i edificats a partir d’aquest tipus d’urbanisme, generen un menor nombre d’emissions que els convencionals.

Ara bé, quines àrees s’han de tenir en compte per aplicar un urbanisme sostenible?

1. Més eficiència energètica

Apostant per cases i edificis dissenyats, construïts i reformats sobre la base de criteris bioclimàtics. La factura energètica d’aquesta mena d’habitatges és mínima i la seva petjada de carboni pot arribar a ser ZEO -zero emissions-.

Per la climatització és fonamental utilitzar sistemes eficients i elèctrics, com, per exemple, l’aerotermia.

2. Aplicar energies renovables

Evitant costi el que costi l’ús de fonts d’energia d’origen fòssil com el carbó, el gasoil o el gas. Es pot triar per al subministrament energètic una comercialitzadora ZEO -zero emissions-, o bé optar per l’autoconsum elèctric i les comunitats energètiques.

3. Optimitzar els recursos hídrics

Els sistemes integrals d’estalvi inclouen superfícies netes de recollida, processos de canalització i centralització de l’aigua i, finalment, la seva filtració mecànica. Aquesta aigua filtrada es pot convertir, per exemple, en aigua per regar les plantes.

4. Millorar la gestió dels residus

Si existís el “manual del bon urbanita”, el reciclatge seria una de les accions més bàsiques que s’haurien de dur a terme. El següent nivell seria apostar pel compostatge domèstic o comunitari, o bé aplicar mesures d’economia circular prèvies, amb la finalitat de reduir la generació de residus.

5. Mobilitat sostenible

Reduir distàncies entre desplaçaments a la ciutat, al mateix temps que es respecta la seguretat de les persones i del medi ambient, hauria de ser la primera estratègia per aconseguir un urbanisme sostenible.

El projecte de la ciutat dels 15 minuts és un bon exemple d’això. Aquest tipus d’urbs estan pensades per acostar la ciutadania als espais de treball, centres d’oci i necessitats bàsiques en menys d’un quart d’hora.

La ciutat dels quinze minuts busca retornar el protagonisme a les persones en les grans ciutats, eliminant gradualment els cotxes i així aconseguint una millor qualitat de l’aire que respiren els ciutadans. D’aquesta manera es podria construir una nova mobilitat capaç de connectar la ciutat de forma més sostenible.

6. Creació de zones verdes

Hem de tenir en compte que els boscos són els majors embornals de CO₂ del planeta i importants aliats en la lluita contra el canvi climàtic. A través de l’urbanisme es dissenyen ciutats i espais tenint en compte la funció de les plantes en l’entorn: contribuir a la millora de la qualitat de l’aire, incrementar la connexió de les persones amb la natura i facilitar la reducció d’emissions de l’atmosfera.

En aquest sentit, en l’urbanisme s’ha de contemplar la creació de noves zones verdes, l’adaptació d’aquelles en desús i la preservació i manteniment d’aquelles existents.

7. Reforçar la cohesió social

La lluita contra el canvi climàtic reclama cohesió social. En aquest sentit, l’urbanisme sostenible advoca per la construcció d’espais de trobada i mobilització, però també per la creació d’espais d’oci i entreteniment que impulsin la cultura i el sentiment comunitari.

8. Autosuficiència

Si no pots canviar el sistema, crea’n un de nou.

Davant la dificultat per canviar l’statu quo i certes pràctiques, processos i sistemes poc sostenibles, moltes persones aposten per aconseguir la seva pròpia autonomia en tots els nivells: autoconsum elèctric, compostatge en el domicili, autocultiu, reaprofitament, etc.

I això s’obté a la llar, però també es pot promoure a través d’un urbanisme que prevegi i tingui en compte tots aquests aspectes.

De fet, encara que una ciutat, comunitat o edifici no hagi estat edificada en clau sostenible, és possible aplicar estratègies per aconseguir que ho siguin i aplicar el (re) urbanisme sostenible a posteriori.

Quina és la petjada de carboni de l’urbanisme?

En primer lloc, hem d’analitzar l’origen de tot: el procés de construcció dels edificis que alberguen les urbs. En aquest sentit, el sector de la construcció és responsable del 39% de les emissions de GEH que provoquen el canvi climàtic.

Segons dades de la consultora independent Denkstatt, només el ciment utilitzat per construir els edificis genera el 5% del CO₂ que emetem a escala mundial. Per cada tona de ciment que es produeix, s’ha generat una tona de CO₂ en paral·lel.

La petjada de carboni de la construcció es podria elevar més si tinguéssim en compte les emissions més enllà de l’àmbit de l’edificació o dels materials emprats. Si hi afegíssim les emissions generades per l’ús dels edificis, el còmput seria encara major.

Només cal veure que, a Espanya, el 81% dels edificis se situen en un nivell dolent o molt dolent quant a emissions de Gasos d’Efecte d’hivernacle (GEH). En termes generals, podríem dir que la qualificació energètica del país està en el nivell “E”.

El 56,63% del parc d’habitatges d’Espanya és anterior al 1980. La meitat dels edificis, blocs de pisos i cases tenen més de trenta-cinc anys i, per tant, disposen d’un aïllament i un sistema de subministrament energètic precari.

Actualment, el 67% del consum total de l’energia d’un edifici s’atribueix a la despesa per calefacció i aire condicionat. A més, segons les dades de l’Institut per a la Diversificació i l’Estalvi Energètic (IDAE), les llars espanyoles utilitzen al voltant del 20% d’energia total que es consumeix a Espanya cada any.

Quantes emissions genera la baixa eficiència dels habitatges?

Els edificis amb una qualificació energètica inferior a la “C” són responsables de l’emissió de 29.000 tones anuals GEH a l’atmosfera a Espanya, i d’un total de 450.000 a Europa.

No obstant això, cal tenir en compte que aquest tipus d’edificis antics, podrien generar un menor nombre d’emissions si fossin rehabilitats i s’apostés per un urbanisme 100% sostenible.

De fet, segons l’Agència de Medi Ambient de la UE, la ineficiència energètica del parc d’habitatges d’Europa genera el 14% de les emissions GEH que provoquen el canvi climàtic. O cosa que és el mateix, si aconseguíssim aplicar la rehabilitació urbanística a tot el parc d’habitatges d’Espanya, reduiríem un 14% el còmput d’emissions GEH alliberades a l’atmosfera.

Tant les dades de l’Institut de Diversificació i l’Estalvi Energètic (IDAE) com els de la Global Alliance for Buildings and Construction evidencien la urgent necessitat de reduir la petjada en l’àmbit de l’urbanisme al més aviat possible.

Sobretot, ara que el sisè informe d’avaluació de l’IPCC alerta que, si no ens hi posem, no complirem els objectius de reducció recollits en els Plans Nacionals d’Energia i Clima o en l’Acord de París 2015.

Per aquest motiu, reduir les emissions en l’àmbit de l’urbanisme i l’edificació és fonamental per aconseguir mantenir per sota dels 2° l’increment de la temperatura planetària -respecte als nivells preindustrials-.

Encara que avui dia la gran majoria de projectes d’urbanisme es dissenyen seguint criteris bioclimàtics i sostenibles, queda un llarg camí a recórrer per aconseguir que siguin 100% ZEO -zero emissions-.