La mitjana d’edat dels habitatges a Espanya és de quaranta-cinc anys. Més de la meitat dels edificis són anteriors al 1980, any en què per primera vegada va entrar en vigor una normativa que obligava els constructors a complir uns mínims d’eficiència energètica.
Per això el certificat energètic dels habitatges i edificis més comú al país és l’E, el segon més contaminant en l’escala de la A a la G -sent A el més eficient i G el menys i el que, per tant, té una petjada de carboni superior-.
A més, aquestes dades certifiquen que els espanyols paguen quantitats astronòmiques per mantenir el subministrament energètic. No oblidem que, a menor eficiència energètica d’un habitatge, major serà la despesa en la factura de la llum i el consum de combustibles fòssils per calefaccions i cuines.
Consumir menys i de manera més sostenible
Això suposa, sens dubte, un problema per l’acció climàtica: perquè per fer front al canvi climàtic no només hem de consumir de manera sostenible, sinó aprendre o aconseguir consumir menys.
Per poder complir amb els objectius de descarbonització de l’Acord de París 2015 i el Fit for 55, necessitem dur a terme una transició a l’energia verda, però també millorar l’eficiència energètica dels processos productius, la fabricació, els aparells electrònics o electrodomèstics, i per descomptat, l’eficiència energètica de les nostres cases.
La ineficiència energètica provoca el 14% de les emissions
I és que la ineficiència energètica del nostre parc d’habitatges genera el 14% de les emissions GEH que provoquen el canvi climàtic a Espanya. Concretament, a ciutats com Barcelona, la zona urbana amb el parc residencial més antic, més del 53% d’habitatges van ser construïts entre el 1960 i el 1980. Per tant, no van ser edificats seguint criteris bioclimàtics, ni pensant en llur futur impacte mediambiental.
S’estima que, de mitjana, els habitatges a Espanya generen unes 29.000 tones de GEH, i a Europa, un total de 450.000. Es tracta d’un consum energètic totalment evitable, que la UE vol optimitzar de cara al 2050.
Espanya té trenta anys de marge per fer que el seu parc d’habitatges sigui el més eficient possible. Fet que serà complicat si tenim en compte que comptem amb un parc envellit i de baixa qualitat constructiva. Al llarg de la història, diferents successos històrics han donat peu a una construcció d’habitatges en massa i poc eficients.
Successos històrics han marcat la baixa eficiència energètica dels edificis a Espanya
El geògraf de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Oriol Nel·lo va explicar a La Vanguardia que, a Espanya, el parc d’habitatges s’ha construït en dues onades. La primera té a veure amb l’auge de la construcció, entre el 1960 i el 1970, i la segona va començar després de les Olimpíades del 1992.
Després d’una aturada en la dècada dels vuitanta, causada per la crisi del petroli i la transformació de la indústria, la febre de la construcció va tornar a tenir un boom el 1997.
Hem de tenir en compte que, durant el període de la bombolla immobiliària, que es va allargar fins al 2007, es van començar a construir al país un elevat nombre d’habitatges
Entre el 1999 i el 2001, cada any es construïen al voltant de mig milió d’habitatges. Mentre que entre l’any 2000 i el 2005, se’n construïen uns 300.000. En cap d’aquests períodes es va tenir en compte el seu impacte ambiental , ni el seu futur consum energètic.
Durant l’anomenat període de “desarrollismo” a Espanya, es va prioritzar la construcció de pisos petits i de baixa qualitat en polígons residencials.
A Espanya no es va aplicar amb tanta força la normativa d’eficiència energètica
Aquest fet s’agreuja encara més si tenim en compte que, tal com apunta la comunitat arquitectònica, la normativa sobre habitabilitat que va marcar els dos grans booms de la construcció a Espanya va destacar per la seva laxitud en comparació amb altres veïns europeus.
El 2018 la Unió Europea va publicar la Directiva de modificació (UE) 2018/844. Una nova normativa que exigia als països europeus que elaboressin estratègies de renovació a llarg termini, per donar suport a la renovació dels edificis residencials i no residencials, transformant-los en parcs immobiliaris amb alta eficiència energètica i ZEO -zero emissions- per al 2050.
No obstant això, segons la comunitat arquitectònica, a Espanya mai s’ha donat prioritat a l’aplicació d’aquesta legislació. Van ser organismes externs com l’ANSA –Associació Sostenibilitat i Arquitectura i l’ADCB – Associació per al Desenvolupament de la Casa Bioclimàtica-, entre altres, els que van lluitar per impulsar la transformació dels edificis i promoure la sostenibilitat ambiental i el bioclimatisme com a solució per reduir emissions de GEH en l’àmbit de l’habitatge.
A més, al nostre país, els propietaris i administracions no compten amb una forta cultura de manteniment i reforma dels edificis. Segons va argumentar l’àrea de planificació urbanística del Govern basc, “en matèria de construcció i planificació urbanística, no s’han fet molt bé les coses”.
Un nou repte climàtic: Inversions elevades i projectes d’intervenció global
Ja sigui pels diferents successos històrics viscuts al nostre país o per la falta de voluntat i implicació política, comptem amb un parc d’habitatges estatal que requereix un elevat nombre de recursos per tal de ser renovat. Per aconseguir millorar la seva eficiència energètica, serà de vital importància comptar amb inversions elevades i projectes d’intervenció global i a llarg termini.
Per aquest motiu, per poder millorar la ineficiència energètica dels edificis a Espanya, el Govern ha impulsat un nou Pla de Rehabilitació i Regeneració Urbana que atorgarà a les comunitats autònomes 6.820 milions. El 50% d’aquests fons es destinaran a la rehabilitació d’edificis i habitatges particulars, i la resta, a la construcció d’habitatges socials.
Objectiu 2023: Rehabilitar 500.000 habitatges a Espanya
Entre 2021 i 2023, Espanya té l’objectiu de rehabilitar 500.000 habitatges en tres anys. Aquest objectiu serà tot un repte per al MITECO, especialment tenint en compte que la capacitat de rehabilitació del govern fins ara havia estat d’aproximadament 25.000 l’any.
En aquest sentit, aquesta injecció de capital ajudarà a millorar el parc d’edificis i crear infraestructures que impulsin el mercat de reformes i ens permetin arribar al 2050 amb un parc d’edificis que disposi de la màxima eficiència energètica possible.
Per tal d’aconseguir un sector de l’habitatge més ZEO i reduir la petjada de carboni d’Espanya, és fonamental convertir la rehabilitació i la reforma en els nous motors de la construcció.
Llicenciat en Enginyeria Industrial, especialitat en Organització, per la UPC. President de l’Associació per al Desenvolupament de la Casa Bioclimàtica des de la seva creació el 2003. President de Comitè de Representació de la plataforma ZEO (Zero Emissions Objective), per frenar el Canvi Climàtic.
Loading...
