Quant CO2 emeten els plástics? – Plataforma Z.E.O.

Per a molts el plàstic és només un residu. Un residu que s’acumula a les nostres platges i fons marins, que es cola a les nostres begudes i aliments en forma de microplàstics, o un residu abandonat en abocadors, on es descompon passats de 50 a 500 anys -depenent de la mena de plàstic del qual estiguem parlant-.

Tot i que hi ha un aspecte del plàstic que poca gent té en compte: la seva petjada de carboni. Com és ben sabut i difós per la comunitat científica, la principal causa del canvi climàtic és la pujada de la temperatura planetària a causa d’un excés de diferents Gasos d’Efecte d’hivernacle (sobretot del CO₂). L’economia actual està basada en l’explotació de combustibles fòssils com el carbó i el petroli, els majors emissors de CO₂ del planeta.

Ara bé, on entra el plàstic en tot això? Encara que en una menor mesura, el plàstic també contribueix a l’escalfament global del planeta. El plàstic destinat a la fabricació de bosses, ampolles, embalatges o envasos com a xampús, pot generar emissions de tres formes diferents. Durant la seva producció, durant el reciclatge i en degradar-se en entorns naturals. Els plàstics a més de contaminar els ecosistemes naturals posant en risc la fauna i la flora terrestre, deixen una petjada de carboni al seu pas.

1. Producció de plàstics

Els plàstics són materials derivats d’hidrocarburs com el gas natural o compostos orgànics com el petroli. Per a ser produïts, han de passar per tot un procés de destil·lació en una refineria. És en aquest procés, on es generen diferents polímers compostos per monòmers com l’etilè o el propilè. Essencialment els plàstics es divideixen en dues categories, els termoplàstics que s’estoven amb la calor i s’endureixen amb el fred, i els termoestables, que mai s’estoven una vegada agafen forma.

Entre els termoplàstics es troben aquells més susceptibles a ser reciclats com el polipropilè, el poliestirè o el tefló. Entre els termoestables, el plàstic utilitzat en parament de cuina, mobiliari i llar.

Apresa la part tècnica ara cal preguntar-se: On està la petjada de carboni en tot això? Tant en el procés de separació i obtenció de la matèria verge, en la refineria, com durant el posterior procés de fabricació del producte final, es generen emissions de CO₂. Per a obtenir la claca amb la qual després es dóna forma a ampolles, llaunes i altres envasos es genera una petjada de carboni irreversible.

Per a fabricar un quilo de plàstic de zero s’emeten 3,5 kg de CO₂

El principal problema del plàstic, a banda de la seva lenta degradació, és que per a elaborar-lo s’utilitzen energies no renovables. Per cada quilogram de plàstic que es fabrica des de zero, s’emeten uns 3,5 kg de CO₂ a l’atmosfera. Segons l’informe del Centre Internacional de Llei Ambiental, a l’actualitat la producció de plàstic suposa el 3,8% de les emissions de carboni i es calcula que per a l’any 2050 serà responsable del 13% d’elles.

Les dades recollides a l’informe alerten que “l’existent economia del plàstic és fonamentalment inconsistent amb l’Acord de París”. Amb la producció actual de plàstic és impossible aconseguir mantenir per sota dels 2 °C l’augment de la temperatura del planeta.

2. Reciclatge de plàstics

En els últims vint anys la pràctica del reciclatge ha calat en la nostra societat. Qualsevol societat occidental compta amb un Pla de gestió de residus regulat pels governs. A Espanya, aquest procés es regula des de 2011 per la Llei 22/2011 i el Reial decret 833/1988, que està dedicat a la gestió de Residus Tòxics i Perillosos.

Alguns residus que generem en la nostra vida diària són més fàcils de reciclar que uns altres. Per exemple materials com el paper o el vidre, requereixen menor energia, temps i costos per a ser transformats en nous productes. El plàstic, per contra, és un dels residus més difícils de reciclar.

Per a fabricar un quilo de plàstic reciclat s’emeten 1,7 kg de CO₂

Tot i així, tenint en compte la demanda de plàstics, sempre suposa una menor petjada de carboni fabricar un producte amb plàstic reciclat que fabricar-ho des de zero. Per a fabricar un quilogram de plàstic de zero s’emeten uns 3,5 kg de CO₂ a l’atmosfera, mentre que per cada quilo de plàstic que fabriquem amb matèria reciclada emetem 1,7 kg de CO₂.

En evitar la primera fase del procés de producció, la que es realitza en la refineria, reduïm la petjada de carboni un 49%. Si ho extrapolem a grans quantitats, per a fabricar 1 tona de plàstic des de zero estaríem emetent 3.500 kg de CO₂, mentre que si ho fem amb plàstic PET, emetríem 1.700 kg. Fabricar dos quilos de plàstic té una petjada de carboni major, que les generades per l’ús mitjà d’un vehicle de gasolina durant 40 quilòmetres (6,4 kg de CO₂).

Tenint en compte que la cultura d'”usar i tirar” encara impera en la majoria de societats, el reciclatge resulta la millor opció per a donar-li una segona vida a residus que acabaran abandonats en abocadors trigant un llarg temps a degradar-se. I és que tal com il·lustra Ecoembes a la seva pàgina web, amb el reciclatge de 40 ampolles de plàstic PET podem fabricar un folro polar i amb 80 llaunes de refresc, una llanda de bicicleta. Uns 8 pots de conserves es poden transformar en una olla de cuina i 550 llaunes d’alumini en una cadira.

Algunes solucions #zerowaste per aconseguir reduir les emissions del nostre consum diari associades als plàstics, poden ser comprar els aliments en envasos de vidre, portar amb nosaltres bosses de roba reutilitzables o bosses de malla per a les fruites, optar sempre per aquells productes que vinguin en envàs de cartó, buscar marques amb el segell ECO en els seus productes…

3. Degradació

Espanya és el quart país de la Unió Europea amb major demanda de plàstics, on fins al 50% dels mateixos van acabar en abocadors en 2016. Cada ciutadà utilitza a l’any una mitjana de gairebé 400 bosses de plàstic, de les quals només un 1% són reutilitzades. Greenpeace recull en un informe dades poc favorables per a la lluita contra el canvi climàtic. A Espanya només es recicla un 33% de les escombraries domèstiques i en algunes ocasions, encara que reciclem de manera correcta els residus plàstics què generem, no està garantit que aquests tindran una segona vida útil.

El 80% dels envasos acaben en abocadors, incinerats o abandonats al medi ambient

Tal com denuncia l’informe de Greenpeace existeixen diversos problemes que dificulten el reciclatge del total de plàstics que arriben a les Plantes de Tractament de Residus:

• Desconeixement del tipus de residu.

  En alguna ocasió és possible confondre’s a l’hora de saber en quin contenidor va cadascun dels residus que generem. Si dipositem un residu plàstic en un contenidor que no toca, eliminem la possibilitat que aquesta matèria es recuperi. Aquí tens 5 apps que et poden ajudar amb això.

• Gestió ineficient. En alguns municipis o zones amb pocs recursos, la gestió i el tractament de residus no està prou desenvolupada per a afrontar el procés de recollida i separació de residus per al seu posterior reciclatge.
  
• Plàstics impossibles de reciclar. Els envasos que contenen PVC i altres materials compostos per diversos plàstics són rebutjats de la cadena de reciclatge. També els envasos plàstics inferiors a 100 mm, com a iogurts, monodosis, palletes, taps són considerats com a matèria orgànica, i extrets del circuit de reciclatge.

El problema més gran és que gairebé el 80% dels envasos acaben en abocadors, incinerats o llançats al medi ambient. En la memòria anual del MITECO de 2016, es descobreixen unes dades una miqueta alarmants: De les 21 milions de tones de residus de competència municipal que es van recollir, 11 milions van acabar en abocadors, el 57,3%.

Tot aquest problema de base repercuteix negativament en la lluita enfront del canvi climàtic i en l’objectiu de ser ZEO per a 2050. I és que els residus abandonats, sobretot els plàstics, generen Gasos d’Efecte d’hivernacle (GEI) en degradar-se. Els gasos GEI com el metà o el diòxid de carboni, són els que provoquen l’escalfament global del planeta Terra.

Investigadors de la Universitat de Hawaii van descobrir fa poc més d’un any que els plàstics més comuns emeten traces de metà i etilè una vegada exposats a la llum solar. El policarbonat, acrílic, propilè, poliestirè i el polietilè amb el qual estan fets la majoria d’envasos d’aliments, articles de plàstic i tèxtils, generen una elevada petjada de metà.

“Els nostres resultats mostren que els plàstics representen una font fins ara no reconeguda de gasos traça rellevants per al clima que s’espera que augmenti a mesura que es produeix i acumula més plàstic en el medi ambient”, conclou l’estudi.

L’ús de plàstics és incompatible amb la idea d’aconseguir una societat ZEO- zero emissions-. En una era plagada d’avanços tecnològics i amb la voluntat i l’activisme climàtic que està sorgint entre els més joves amb moviments com Fridays For Future, han de començar a sorgir mesures i alternatives que posin fi a l’economia del plàstic. Prohibir definitivament els plàstics, premiar aquelles iniciatives que suposin una alternativa més econòmica i menys costosa a nivell de recursos, crear una nova cultura basada en la reutlización i el residu zero, podrien ser principis a seguir en la nova era de lluita climàtica contra aquest ignorat enemic del canvi climàtic.

Aquest sistema tan popular i senzill de magatzematge d’aliments, objectes, materials industrials, tèxtils… és inadequat per a una societat que aspira a una reconciliació immediata amb el planeta Terra i la fauna i flora que l’habita.