En els anys vuitanta, es va començar a expandir l’ús de plàstic per emmagatzemar i conservar tota classe de productes, des d’aliments i begudes, fins a parament de cuina, material d’escola i tota mena de productes de dimensions petites o mitjanes.
L’expansió de les grans superfícies i supermercats van tenir molt a veure amb la popularització i estandardització del plàstic com a material predilecte del sistema de consum. La societat va deixar de comprar carn, peix, vegetals i llegums a granel o en botigues locals. En paral·lel, les begudes van deixar de comercialitzar-se en vidre, un material amb una petjada de carboni menor i més fàcil de reciclar.
No obstant això, a l’actualitat, s’estan duent a terme molts esforços a escala internacional per tractar d’eliminar el plàstic del mercat pel fet que contribueix de manera considerable al canvi climàtic.
De fet, diversos països ja han prohibit la producció de plàstics d’un sol ús, i cada vegada apareixen més materials alternatius orgànics o de baix impacte mediambiental per substituir l’ús d’aquests.
Precisament l’1 de gener del 2023, va entrar en vigor la directiva aprovada per la Comissió Europea en el 2019, per retirar del mercat els productes de plàstic d’un sol ús. Durant dos anys, els estats membres de la Unió Europea han hagut de traslladar aquesta directiva i normativa ZEO a l’ordenament jurídic nacional.
En aquest cas, Espanya va ser un dels països que més va trigar a definir i activar aquesta normativa estatal. La Unió Europea va donar de termini fins al 3 de juliol del 2021 perquè estats membres aprovessin les noves legislacions que inclouen aquesta transposició.
No obstant això, fins al 3 de març del 2022 no es va aprovar a Espanya la Llei 7/2022 de residus, que té com a objectiu prevenir i reduir la generació de residus, desincentivar l’eliminació en abocador i garantir la correcta gestió dels residus.
En què consisteix la Directiva Europea per reduir l’ús de plàstics?
L’objectiu de la Directiva (UE) 2019/904 del Parlament i el Consell Europeu és retirar del mercat dels productes de plàstic d’un sol ús per als que ja existeixen alternatives:
• Coberts de plàstic d’un sol ús (culleres, forquilles, ganivets i escuradents).
• Plats de plàstic d’un sol ús.
• Palletes.
• Bastonets de cotó per a les oïdes fabricades en plàstic.
• Palets de plàstic per a sostenir globus.
• Plàstics oxodegradables i contenidors alimentosos i tasses de poliestirè.
A més de regular l’ús d’aquesta mena de productes, aquesta normativa internacional vol reduir la contaminació per plàstics en els oceans i limitar les emissions que alliberen l’atmosfera.
Per aquest motiu, el document també estableix uns compromisos comuns per a tots els estats membres i uns objectius específics per als fabricants d’aquesta mena de productes i les empreses que els comercialitzen..
Un exemple d’això és la creació d’una mesura que obliga els fabricants a incloure en l’etiquetatge,advertiments sobre l’impacte mediambiental dels cigarrets amb filtres de plàstic, les tasses de plàstic, les tovalloletes humides i les compreses higièniques.
També la definició d’un objectiu comú que dictamina que, per al 2025, el 25% del plàstic de les ampolles haurà de ser reciclat i per al 2030, la xifra haurà de ser d’un 30%.
Quina és la petjada de carboni del plàstic?
La Unió Europea i la Comunitat Internacional, ja han definit el seu full de ruta per limitar el consum i la fabricació de plàstic. Reduir la petjada de carboni d’aquesta indústria pot ajudar-nos a combatre el canvi climàtic i aconseguir una economia més circular.
I és que el plàstic genera emissions en molts nivells: durant la seva producció i la seva posterior comercialització, i durant el procés de descomposició i el seu posterior reciclatge.
S’estima que, per produir un quilo de plàstic verge, es generen 3,5 kg d’emissions de CO₂. Mentre que, per produir 1 kg de plàstic reciclat, es generen 1,7 kg de CO₂.
A més, és important recordar que el 99% de tot el plàstic nou es fabrica a partir de combustibles fòssils com el petroli i el gas natural. És a dir, el plàstic que utilitzem avui dia, comença a impactar negativament en el Planeta molt abans que es converteixi en residu.
Però la petjada de carboni d’aquest producte no acaba aquí. El 2019, Investigadors de la Universitat de Hawaii van descobrir que els plàstics més comuns emeten traces de metà i etilè una vegada exposats a la llum solar. El policarbonat, acrílic, propilè, poliestirè i el polietilè amb el qual estan fets la majoria d’envasos d’aliments, articles de plàstic i tèxtils, generen una petjada de metà perjudicial de cara a reduir l’escalfament global de la Terra.
Com afecta el canvi climàtic a la salut?
Tot això sense comptar el greu problema que pot suposar per a la Salut dels éssers vius la ingesta dels microplàstics que alliberen els envasos, peces de roba i altres productes plàstics que consumim.
Quan bevem aigua de l’aixeta o embotellada, o bé mengem peix o crustacis, correm el risc d’ingerir-los.
De fet, la comunitat mèdica ha alertat que moltes d’aquestes substàncies són disruptores endocrines, és a dir, posseeixen la capacitat d’alterar el sistema hormonal humà a dosis molt baixes. Aquesta disrupció es relaciona amb problemes de fertilitat, alteracions en el desenvolupament, obesitat i càncer.
Segons un Informe de la Universitat de Newscastle, ingerim fins a 5 grams de microplàstics a la setmana. De mitjana, els científics suggereixen que un ésser humà ingereix entre 0,1 i 5 grams d’aquestes partícules cada setmana.
La contaminació per plàstics dels oceans
El problema dels plàstics va molt més enllà de les emissions que generen en ser produïts. Com hem vist anteriorment, la gestió incorrecta dels mateixos durant el procés de reciclatge també genera un còmput d’emissions extra i provoca un greu mal ecològic i ambiental.
Segons dades de Greenpeace, el 80% dels envasos plàstics acaben en abocadors, incinerats o llançats al medi ambient, sigui als boscos o als oceans.
Cada segon, 200 kg de plàstics acaben en les mars i oceans, danyant la fauna i flora marina, i reduint la seva capacitat d’embornal de carboni natural.
I és que els oceans són capaços d’absorbir al voltant del 50% del CO₂ del Planeta. Aquesta captura la duen a terme, sobretot, el plàncton, els corals, els peixos, les algues i altres bacteris fotosintètics que es troben en l’aigua. Quan se sobrepassa el límit de la capacitat de l’oceà per a la captura, es provoca l’acidificació, és a dir, un descens del PH.
Tal com apunta Greenpeace, el 70% dels residus que arriben a la mar acaben enfonsant-se i descendint fins al fons marí. Mentre que el 15% roman surant en la superfície, acumulant-se i donant peu a un trist fenomen: les illes d’escombraries o de plàstic.
A l’actualitat, la comunitat científica ha detectat 5 illes de plàstic en el món. La més gran ha estat denominada com el “Gran Pegat d’Escombraries del Pacífic” i es troba surant en l’oceà pacífic, entre els estats de Hawaii i Califòrnia.
Aquesta illa de plàstic, que també ha estat nomenada com a continent de plàstic, illa tòxica o illa de la contaminació, té més de seixanta anys i és l’illa de plàstic més gran del món. Està formada per més de 80.000 trossets de plàstic flotant i ocupa més de 3,4 milions de km², set vegades la superfície d’Espanya.
Malgrat la creença popular, aquesta illa no està formada per ampolles o altres recipients de plàstic, sinó més aviat per micro fragments de la grandària d’un gra d’arròs, que contaminen i destrueixen lentament l’ecosistema oceànic.
Els anomenats microplàstics que es troben en els envasos plàstics, a la nostra roba o fins i tot en el peix que mengem, arriben al corrent marins i acaben en aquestes illes, que cada vegada són més i més grans.
No obstant això, malgrat la seva grandària i densitat, les illes d’escombraries oceàniques són difícils de veure mitjançant fotografies satel·litàries i no és possible localitzar-les amb radars.
A part de la “Great Pacific Garbage Patch”, existeix l‘Illa de plàstic de l’Oceà Índic, que va ser descoberta el 2010 i té una densitat d’uns 10.000 residus per km². Per part seva, l’Illa de l’Oceà Atlàntic se situa davant dels Estats Units i Mèxic i els seus residus són impulsats pel corrent de l’Atlàntic Nord.
Entre Xile i el Perú s’ha descobert l’Illa del Pacífic Sud, i entre Sud Amèrica i el Sud d’Àfrica l‘Illa de l’Atlàntic Sud, que no acostuma a ser interceptada per rutes comercials i de la qual es disposa molta menys informació.
Qui va descobrir les illes de plàstic?
Aquesta illa d’escombraries va ser descoberta el 1988 per Charles Moore, un investigador oceanogràfic que passava pel gir del Pacífic Nord després de competir en una carrera marítima.
Moore va alertar a l’oceanògraf Curtis Ebbesmeyer que havia trobat una enorme extensió d’aigua amb restes de deixalles flotants. Aquest últim va ser qui va nomenar aquesta acumulació de residus com la “Eastern Garbage Patch” o “Gran taca Oriental”.
Una vegada es va donar a conèixer l’existència d’aquesta illa, la comunitat científica va començar a investigar quines eren les causes d’aquest fenomen i fins a quin punt podria provocar un mal ecològic a escala global.
Quines són conseqüències de les illes de plàstic?
Les illes de plàstic podrien considerar-se el pitjor enemic de la flora i fauna marina. Els peixos, crustacis i altres petits animals marins ingereixen aquests plàstics i microplàstics en l’oceà. Posteriorment, aquests animals són engolits pels seus depredadors de major grandària, que acaben ingerint també de manera indirecta aquests residus.
Aquests fragments plàstics acaben introduint-se en la cadena tròfica i poden acabar sent introduïts també en la dieta de l’ésser humà.
Estudis recents demostren que el 90% d’ocells i espècies marines ja ha consumit plàstic, i que hi ha zones marines en les quals existeix una major concentració de plàstics que de plàncton. De fet, la comunitat científica assegura que la gran concentració de plàstics impossibilita la vida del fitoplàncton (plàncton fotosintètic).
Una altra conseqüència de les illes de plàstic en el medi ambient és que a causa de la seva expansió i la superfície que ocupen, redueixen la capacitat d’absorbir CO₂ de les mars i oceans.
Tant els oceans com els boscos i altres ecosistemes naturals, actuen com a embornals naturals de carboni absorbint CO₂ i reduint els nivells del mateix a l’atmosfera, fet que contribueix de manera decisiva a la lluita contra el canvi climàtic.
L’antítesi de l’illa tòxica: la mar de plàstic
En paral·lel a les illes de plàstic, a Espanya existeix un altre fenomen anomenat la “Mar de Plàstic”. Es tracta d’una taca blanca situada a Almeria (Andalusia), que veuen els astronautes des de l’espai i que fa dècades contamina el medi natural terrestre i marítim.
Es denomina “Mar de plàstic” a l’acumulació d’hivernacles amb hortalisses que cobreixen una superfície de 32.000 hectàrees, i generen tota classe de residus que acaben embrutant i contaminant les costes i les muntanyes d’Almeria.
Disposar d’aquests mecanismes naturals de reducció d’emissions, pot ser clau per ajudar-nos a complir amb els objectius de reducció d’emissions de la Unió Europea i els objectius d’Acord de París (2015). Per aquest motiu, és fonamental protegir els nostres oceans i eliminar el plàstic del nostre actual sistema de consum.
En aquest cas, lògicament, si no es produeix plàstic, és impossible que aquest continuï contaminant els nostres oceans i altres ecosistemes naturals.
Graduada en Periodisme per la UAB amb menció en Societat i Cultura. Anteriorment publicant per a La Vanguardia en àmbits de RSC, Empreses, Alimentació i Salut. Màster de Comunicació & Màrqueting Digital a INESDI i Responsable de Comunicació de PlataformaZEO.
Loading...
