L’evolució de l’ésser humà ha implicat uns certs riscos per al Planeta. De fet, una de les principals raons per les quals la societat ara s’enfronta a una de les majors crisis globals, el canvi climàtic, va ser precisament per un dels seus majors avanços: la revolució industrial.
Aquest episodi de la nostra història va ser el primer pas cap a la sobre explotació dels recursos naturals i l’emissió desmesurada de Gasos d’Efecte d’hivernacle. És precisament per això que, quan els organismes internacionals parlen d’objectius, sempre responen a percentatges de reducció d’emissions en referència als nivells previs a aquesta data.
Per exemple, en l’Acord de París 2015, un dels principals propòsits per aconseguir una societat ZEO -zero emissions-, és: mantenir per sota de 2 °C l’escalfament global de la Terra respecte als nivells preindustrials.
No obstant això, la industrialització també ens ha permès construir un món més global i interconnectat, culturalment obert i amb un millor accés al coneixement.
L’adopció de noves tecnologies i la lliure circulació de persones per tot el món ha facilitat la cooperació internacional i l’adopció de compromisos i reptes polítics globals com, per exemple, la lluita per la implementació mundial dels drets humans.
Ara bé, a on volem arribar amb això? Al fet que el progrés ha estat una amenaça, però també un trampolí per l’evolució de l’ésser humà.
I en aquest cas, conèixer el model “The Stack” podria ajudar-nos a combatre el canvi climàtic i reduir la petjada de carboni de la humanitat.
The Stack: el model d’organització que regeix el nostre sistema
“The Stack” és la proposta teòrica del pensador estatunidenc Benjamin Bratton per descriure el model actual d’organització tècnica per la computació a escala planetària. Una manera d’explicar com s’organitza, distribueix i funciona el món que coneixem.
En el seu llibre, “The Stack: On Programme and Sovereignty” estableix tres capítols:
– Els models: on esbossa el marc conceptual i la rellevància històrica que existeix al voltant d’aquest model
– Les capes: detalla la composició de cada estrat
– Els projectes: especula sobre el futur de The Stack
Segons Benjamin Bratton, el “Stack” és el model que detalla la manera en la qual s’organitzen els agents de les sis capes independents que componen el nostre món; des de la tapa inferior o base, la capa de la Terra, que proveeix energia, aigua i materials a la resta del sistema, fins a la superior, l’usuari que els consumeix
Les 6 capes que componen el Stack segons Benjamin Bratton
1. La primera és la capa de la “Terra”, que com hem comentat anteriorment, proporciona el substrat material al Stack.
La Terra representa les característiques profundament físiques de la supercomputació, i posa en primer pla “la geopolítica dels fluxos de minerals i recursos d’extracció, consum i descarti”, afirma Bratton en el seu llibre.
2. La segona capa és la del “Núvol”. Aquesta inclou les granges de servidors, les bases de dades massives, les fonts d’energia, els cables òptics, els mitjans de transmissió sense fils i les aplicacions distribuïdes.
La Terra es transforma en Núvol a través de l’expansió de la infraestructura de plataformes -les xarxes integrades de cables, satèl·lits, centres de dades i dispositius d’usuari-.
3. La tercera capa és la de la “Ciutat”, que defineix el teixit urbà del Stack. Segons descriu el mateix Bratton en el seu llibre, es tracta de l'”entorn de megaciutats i megaxarxes discontínues que situen l’assentament humà i la mobilitat en la combinació d’embolcalls físics i virtuals”.
Els usuaris concilien la seva presència en el “Stack” i les seves experiències amb la seva posició en aquest pla sociotecnològic designat com la capa de la ciutat.
En ser perfilats, registrats, definits i influïts pel seu lloc de residència nacional i la seva condició d’usuaris registrats en múltiples plataformes, els usuaris assumeixen múltiples ciutadanies superposades alhora.
4. La quarta capa és la de “Direcció”. Potser aquesta és la capa més ambigua de totes i la més difícil de comprendre.
Si la capa Ciutat defineix les zones jurisdiccionals urbanes mitjançant la limitació i el tancament, la capa Direcció empra tècniques similars per quantificar als usuaris i la seva activitat.
La capa de direcció o ‘Adress’ fa referència a l’assignació d’enllaços, adreces IP i codis postals, a persones i coses.
5. La cinquena capa és la de la “Interface”, que inclou els dispositius que faciliten la comunicació dins del Stack. La interfície “proporciona mediació lingüística i imagística”.
Els usuaris interactuen amb el “Stack” (i viceversa) a través de diversos canals, aplicacions i règims: aquestes són les Interfícies, que intervenien entre els individus i els seus “Jo dirigits”, les seves ciutadanies i les seves dades.
6. Finalment, trobem la capa de l'”Usuari”, que inclou els actors que inicien la comunicació del Stack.
És important tenir en compte que aquesta capa implica tant els humans, com als no humans, és a dir, també inclou a ens o intel·ligències artificials.
Segons Benjamin Bratton “L’Stack” s’activa a través de columnes que descriuen un bucle de retroalimentació que comença i acaba amb l’Usuari. The Stack pot traçar el mapa de cada estat de l’ésser d’una cosa a la qual es dirigeix: la seva composició i descomposició material, la seva progressió a través de l’espai cibernètic i geogràfic, i fins i tot el seu residu després que hagi mort.
Segons explica l’escriptora i periodista espanyola Marta Peirano en el seu llibre, “Contra el Futur”, la clau del Stack són l’usuari i la Terra, que són les capes materials:
“Sense energia no hi ha Stack, i sense humans aquest no té sentit. Dins del Stack estan les capes interiors, el potencial d’expansió de les quals és infinit. De baix a dalt, la capa del Núvol computa, la capa Ciutat crea i gestiona, la capa Direccions adjudica i la capa Interfícies és on es representa i s’interpreta”.
Ara bé, com podria la teoria de l’Stack ajudar a combatre el canvi climàtic i frenar l’emergència climàtica?
The Stack i el Canvi Climàtic
Tal com explica Benjamin Bratton en el seu compte de Twitter i en el seu llibre “The Terraforming”, es poden aconseguir intervencions aplicades contra el canvi climàtic a partir del Stack:
“La clau seria forçar noves transformacions en la manera en què les reaccions en cadena i d’assemblatge, que humilment diem “automatització”, organitzen les economies de carboni i energia. […] Aquestes transformacions podrien tenir una influència molt més directa en l’èxit de la mitigació del que mai podria tenir la renovació estrictament política de la representació legal”.
No obstant això, Bratton també assegura que “l’artificialitat de tot això no desqualifica el disseny o la intervenció deliberats. Al contrari, exigeix un pla”. És a dir, que hem de continuar mantenint estratègies i mecanismes directes com els Plans d’Energia i Clima o els ODS de l’ONU, però hauríem de començar a veure més enllà.
En definitiva, fer canvis estructurals en les diferents capes del stack i no només en les capes de “Ciutat” o “Direcció”, permetria modificar la tendència de la nostra societat a l’explotació i eliminar de base la dependència a les tecnologies de carboni.
Introduir el Stack en el debat climàtic seria, sens dubte, un autèntic repte. I no només per la complexitat de la seva comprensió, sinó per la dificultat per a la seva implementació.
Per aconseguir els objectius de descarbonització i ser ZEO per al 2050 és important abraçar noves teories, iniciatives i idees. El Stack és una nova manera d’explicar la manera en la qual s’organitzen els éssers humans i, per tant, pot ser fonamental per aconseguir canviar el sistema i activar una transició ecològica real.
No obstant això, mai hem d’oblidar que el focus ha de ser reduir emissions.
Graduada en Periodisme per la UAB amb menció en Societat i Cultura. Anteriorment publicant per a La Vanguardia en àmbits de RSC, Empreses, Alimentació i Salut. Màster de Comunicació & Màrqueting Digital a INESDI i Responsable de Comunicació de PlataformaZEO.
Loading...
